‘RUPIT JA TÉ ESTIUEJANTS’ – Revista Destino 15.08.1953

Article de la Revista Destino sobre Rupit (15/08/1953)

L’ADOBACOSSIS DE RUPIT

L’ADOBACOSSIS*

Abans passaven pels pobles uns homes pobres que els deien adobacossis1. Aquests arreglaven una palangana, una paella, una galleda, un orinal, vaja, totes aquestes coses. Bé, en va passar un, d’adobacossis, i va anar a la rectoria. Allí hi trobà la majordoma, la Roseta: “Mestressa, no teniu pas res per arreglar?” (Era una home afrancesat, aquest.) Ella que li diu: “Sí que en tinc: els hostiers2 no em van pas gaire bé. Ja us els portaré”. Ella els hi va voler portar. I sí, sí, els hi va a buscar, la Roseta: “Què, es poden arreglar?” L’home li assegurà: “Sí, sí”. “I quant me’n fareu pagar?”, va preguntar la majordoma. “Això, cinc rals, cinc rals”, va afirmar l’home. Però ella li digué: “Coi! Això és molt car, eh?”  Però quedaran bé?” L’home va declarar: “Sí, i tant. Me’ls proveu, me’ls proveu, i si no us van bé, no me’ls pagueu els cinc rals”. “Doncs, vinga, arreglem-los”,  exhortà la dona. Aquell home va marxar i la Roseta se’n va tornar cap a dalt, i encara no era dalt que aquell home ja va tornar a picar a la porta, i li va dir:  “Ja estan arreglats!”.  “Ah, sí? Renoi! Ja hi haurem fet bona feina!, encara no hi heu estat ni dos minuts”. “Proveu-los, dona, proveu-los. I si no us van bé, no me pagueu”, va fer l’adobacossis. I, sí, sí, la Roseta va a buscar una plata de pa del cel i va per fer les formes petites, les d’anar a combregar. “Sí, sí que va bé. No hi havien pas anat mai  tant de bé”. I va afegir:  “Però, oh!, no us els vull Pas pagar, sis rals. Encara no hi heu estat ni dos minuts, i haver de pagar-ne sis rals, no, això no, de cap manera!”. I aquell home va exclamar:  “Oh!  ¿I l’habilité, senyerr, i l’habilité?” La majordoma li va contestar: “Jo no en tinc de fer res de l’habilité”. Però a aquell home no el treien de l’habilité. Amb aquestes, va sortir en Gaspar, el rector, en sentir aquella discussió una mica alta. I va sortir: “¿Què passa?, ¿què són aquests crits?”.  “Oh, aquest home. Ja sap que els hostiers no anaven bé; no tallaven les formes bé. Jo li he dit si es podien arreglar, i m’ha dit que sí, i li dic: ¿i quant me’n fareu pagar?, i m’ha dit cinc rals, i jo no sé pas que s’hi ha remenat. Però el fet és que, encara no he tingut temps de pujar a dalt, els hostiers ja han estat arreglats. I ara l’individu vol cobrar els cinc rals. ¿Què li sembla?” (Mentre l’adobacossis no para de citar l’habilité.) En això, el rector va sentenciar: “Sí, sí. Aquest home té molta raó. Tu no n’has pas de fer res de si n’hi ha estat molt, ni si n’hi ha estat poc. ¿Com heu quedat?, ¿cinc rals?, ¿van bé, els hostiers?, ¿els has provat?”.  “Sí, van molt bé”, va contestar la Roseta. “Va, doncs, paga-li els cinc rals, que tu no n’has de fer re si hi ha estat molt o hi ha estat poc”, va manar el rector. I sí, sí, la Roseta va pagar els cinc rals. I aquell home va agafar la caixa de les eines i va marxar. Mentre encara se sentia un balbuceig confús de l’home: “C’est l’habilité, c’est l’habilité”.

  1. adobacossis: persona que té per ofici adobar cossis, gibrells i altres atuells de terrissa.
  2. hostiers: motlle de fer hòsties.
*  És una narració d’en Francesc Rovira i Gallifa (març, 1990). L’he transcrita literalment i amb molta cura. He mirat de ser molt fidel al text oral, amb les entonacions, les exclamacions, els anacoluts, els coixins fonètics i tot un seguit d’expressions que són habituals de la llengua parlada.

Xavier  Crosas

ANTÒNIA PARRACAIRE [Personatges de Rupit]

DIUEN QUE L’ANTÒNIA  PARRACAIRE…

D’entre la infinitat de persones que vaig conèixer quan jo era un infant, la memòria m’ha conservat el record d’una dona que em feia espant de veure-la.

L’Antònia, que passa per bruixa, viu sola i és de poc tracte. Va espellingada. Té un cap com un fregall i una cara d’arrugues abundants. Porta sempre un tou de roba de por. Les cames primes i les dents, grogues i corcades. Ningú no sap d’on va venir ni on ha nascut, però el seu deix del parlar de Lleida la delata. Passa una  gran misèria. Amb un cul de sac  a l’esquena, va de porta en porta demanant una caritat per amor de Déu i viu també de fer cria de quatre conillots en una cort fosca i plena de teranyines. No se sap que aquesta dona hagi tingut mai home; explica, però, que fa molt temps que se li ha mort l’home, que feia de parracaire, que la va abandonar i que se’n va anar a morir en un peu de paller a la plana de Vic.

Gaudeix del benefici d’aixoplugar-se en un casinyot mig enrunat, petit i insignificant, part de dalt del poble. Com que als hiverns hi fa una gelor terrible, un veí caritatiu li va restaurar la teulada.

Diuen que l’Antònia Parracaire és boja; també es mostra esquerpa, geniüda i misteriosa. Sempre està rondinant entre dents. És l’espantall de la mainada del poble. Passar davant la porta d’aquest casot els fa basarda. A entrada de fosc, la canalla, presa d’una estranya emoció, espia la vella; i escolta rere la porta, amb totes les seves orelles, fressa de veus i riallades, una xerrera llarga i solitària amb els seus conills. I en fugen corrents després de trucar-li la porta amb un roc. “Reïra de Déu!, collons!”, els escridassa enèrgicament del fons estant de la casa.

Al matí torna del pla de Corriol, caminant corbada i a poc a poc pel pes d’un enorme feix de llenya seca damunt les espatlles, o de les feixes amb l’herba olorosa per al conillam en una cistella plena. I talla la llenya a cops de destral tot renegant com una condemnada. De part de vespre, després d’haver enllestit la feina, revifa un foc de llenya verda al fons de la cuina. Té els seu culte propi en el moment de la pregària:  amb un llumet groc i apagat, adora els seus déus i els ofrena herbes màgiques i beuratges poderosos.

IMG_6151 (1).jpg

Un dia emmalalteix greument i es queda al llit. La casota, tancada i barrada. Hi acudeixen el metge, el batlle i el senyor rector. La troben malalta, trista i ensopida. Més tard, les veïnes li treuen aquell bell tou de robes, la despullen i la renten i pentinen. Mai li falta el caldo de gallina i l’assistència. Ha perdut la força. “No sé què tinc, que el diable se m’emporti”, els diu.  Pobresa i brutícia enmig de parracs. Vint-i-quatre hores després, amb el cap baix i la mirada dura, se l’enduen a una casa d’acollida de Vic. Amb el cap baix i la mirada dura, ella dóna una ullada última al poble que deixa enrere. Amb el cap baix i la mirada dura, dues llàgrimes cauen dels ulls de la pobra dona.

Xavier Crosas