EL PONT PENJAT DE RUPIT, HISTÒRIA D’UN TESTIMONI

Heus aquí, a les vostres mans, una narració de la construcció del Pont Penjat de Rupit que en Francesc Rovira i Gallifa em va contar una tarda d’estiu. L’he transcrita literalment i amb molta cura, amb la certesa d’estar treballant sobre un document ric, tret de la parla viva i molt interessant. He mirat de ser molt fidel al text oral, amb les entonacions, les exclamacions, els anacoluts, els coixins fonètics i tot un seguit d’expressions que són habituals en la llengua parlada. Aquest fet ha estat el criteri principal a l’hora de passar-lo a la llengua escrita.

L’escrit que us presento m’ha semblat molt objectiu. I té un valor pel fet que, des d’ara, tindrem un testimoni viu i complet d’aquest enginy que fou la construcció del Pont Penjat. Així, doncs, tot plegat no restarà en l’oblit, i estic segur que serà un bon motiu perquè hi feu una lectura atenta i divertida.

La riera, que passa sinuosa pel fons del congost que encercla la població, era difícil de travessar en aquell lloc on hi havia una passera de pedres i troncs. Era un camí molt dolent. Aleshores la gent del poble va idear la construcció d’un pont penjat, amb què es van unir de dret les dues espones.

Pont Penjat de Rupit
Foto antiga de Rupit sense el pont penjat

“Sí, doncs, abans, per travessar el riu; però ja de temps immemorial, d’ençà que Rupit existeix; per travessar el riu, els de l’altra banda ho havien de fer per unes passeres, i al cap d’aquestes passeres hi havia una escala de gats i, mira, llavores pujant aquella escala de gats arribaven al camí que sortia allà… davant de l’Hostal el Repós, ara. I així va ser durant molts anys. En temps roig, llavors va venir que, devia ser l’any 1937 o 38, els rojos varen fer una palanca; varen fer –no sé si varen ser els rojos o l’ajuntament- però, vaja, van fer dos pilars al mig del riu, van posar uns cabirons i unes llates a sobre i, bueno, ja va estar. I mira, per passar el riu, si baixava un cop de riu o encara que baixés poca aigua, igualment; doncs, ja no hi havia necessitat de les escales ni de passar per les passeres. Es passava de pla cap a l’altre banda. Però, bueno, així va durar fins a l’any 1940. L’any 1940 va passar l’aiguat i s’ho va emmenar tot; es va emmenar els pilars, fustes, i inclús va trencar un pont que hi havia a baix, a can Badaire; allí va trencar un arc i també va trencar un pont que hi havia aquí dalt, al Molí del Soler. Però bueno, la palanca que havien fet els rojos va quedar espatllada, i això va durar, mira, fins que va venir el Pont Penjat. Els ajuntaments que hi havia hagut, tots, havien estat preocupats per resoldre la manera de passar més bé de l’altra banda cap aquí; doncs, quan plovia no els anava bé; havien de travessar el de can Badaire, que fou el primer que es va tornar a reconstruir. Però si el rec de Carraguell anava massa gros, tampoc podien travessar; havien d’esperar que el rec s’abaixés. Però, bueno, res, va anar passant aixís. A llavorens van venir i em van fer alcalde a n’a mi; em van fer alcalde l’any 1943. I, bueno, també, és clar, la preocupació de l’Ajuntament de llavores també, i principalment meva, era de fer un pas per als de l’altra banda –can Caiot, ca l’Aulet i can Silet, i el Molí del Soler, que també hi havia de passar, i també el Soler, els Felips i els del Pendís; i gairebé tot el pla de Montdois havia de passar per aquí.

» Un dia, érems allí a casa d’en Pere, el meu germà; i allí estàvem parlant, i jo li vaig demanar i li vaig dir a en Pere: “¿Com ho hauríem de fer això, per fer un pas aquí baix? Aquí baix hi hauríem de fer un pas”; i mentre s’escalfava el ferro, allí, diu: “Mira, això, ¿saps com ho hauries de fer? Aquí hi has de fer un pont penjat; i amb tot això no hi hauràs de pensar mai més, i després serà bonic, eh? Fes un pont penjat n’aquí… Farà bonic, aquest pont. Quan hi voldràs passar, gronxarà una mica; però el bonic d’aquest pont serà això: que gronxarà una mica”. Jo li vaig dir: “Bueno, però com l’hem de fer aquest pont penjat? És molt aviat dir un pont penjat”. Perquè en Pere tenia moltes iniciatives, eh? En Pere en sabia fer moltes de coses, i mira: allí sobre l’enclusa, allà, va fer un croquis. En Pere agafa un tros de guix i em diu: “¿Veus? Un pilar aquí , un pilar aquí, un cable que passi d’aquí cap aquí, uns angles que vagin d’una banda a l’altra de pilar, que siguin subjectats d’uns tirants, i aquests tirants molt naturalment enganxats en els cables, a sobre un enllatat, i ja està, ja està el pont. I el fas dos o tres metros més alt d’allà on va arribar l’aigua, i llavors, res, ja no hi has de pensar-hi més; no hi arribarà mai més, l’aigua, a n’allà”. “Sí, bueno, però això val molts quartos, tu, eh? I a l’ajuntament no en tenim ni un; no hi tenim pas res a la caixa. ¿Com ho hem de fer? No pot pas ser això, no, no. Ho hem de fer d’alguna altra manera que no valgui tants quartos”, li vaig proposar. I em diu, en Pere: “Mira, agoita, ja et faré un tracte, però m’has d’ajudar, eh? Mira, mira, a veure: vés al secretari. (A llavors hi havia en Coromines de secretari.). I li dius a veure si teniu quartos per fer els pilars a cada banda, i després si en teniu perquè en Quim pugui cobrar el treball de posar les llates. I de lo demés, dels ferros, ja me n’encarrego jo: dels cables, angles, tirants, i tota la ferramenta, ja me n’encarrego jo”. I jo que li pregunto: Sí, bueno, però, ¿i pagar, què?”. “Em pagueu quan vulgueu; i si no em podeu pagar, no em pagueu. És igual. Altres coses he fet per al poble, i que mai no m’ho ha pagat mai ningú. Aixís és que tant se me’n dóna; és igual”, respongué en Pere. Encara ell devia recordar que els “agraïments” devien ser del temps que estigué a la presó.

L'actual pont penjat de Rupit.
L’actual pont penjat de Rupit

» I sí, sí, al vespre, vaig anar a trobar el secretari, en Coromines, i li vaig explicar el fet, a n’en Coromines. Quan li vaig parlar d’un pont penjat, i així, en Coromines exclamà: “Collooons!”. Perquè en Coromines els solia tenir molt sovint a la boca. I encara afegí: “Oh!, és que val molts quartos això, i no tenim res! ¿Com ho vols pagar si, a la caixa no hi ha res?” I jo li vaig aclarir la qüestió: “Egoita, en Pere m’ha dit això, veus?, que miréssim si, de diners, en tenim per fer els pilars i pagar les fustes, i que, els ferros, els hi paguem quan puguis, i que, si no, diu que tant se li’n dóna”. El secretari canviant l’actitud em digué: “Home, això ja és una altra cosa. Oh!, i ho hem de fer; s’ha de fer. Mira: això s’ha de fer de seguida. Digues a l’agutzil que avisi el ple de l’ajuntament, que vinguin, al vespre, a reunió. Els hi exposaré el pla, i a veure si tots hi estan d’acord”. I sí, sí, es va fer el Ple, i tots hi estigueren d’acord de seguida: “Oi tant!, i a en Pere li hem de pagar; és clar que se li ha de pagar”.

» Ja, de seguida, en Pere i jo vam anar a Barcelona; al cap de dos o tres dies anem a Barcelona, a can Riviere, una casa que feien cables, al carrer Trafalgar. Vam anar els dos n’allí per parlar amb l’enginyer, que es deia Camps. Ens preguntà quina idea o intenció teníem, nosaltres; que si és que hi havia de passar gent, en aquest pont, o si hi havia de passar cavalleria, o autos, o carros… I li vam confirmar: “No, no, allí només hi ha de passar gent; lo màxim que hi pugui passar és una bicicleta però res més, perquè hi haurà unes escales per les quals no hi pot passar res més. De carruatges?, ni parlar-ne; de matxos?, tampoc”. El senyor Camps ens digué: “Mireu: jo us faré un cable que no us en preocupeu, del cable. Vosaltres no heu de fer res més que aferrar-lo bé de cada cap. Això sí: aferreu-lo bé de cada cap; assegureu-vos-en d’enganxar-lo bé de cada cap, i pengeu-hi el que vulgueu. No us en preocupeu.” I així vam quedar d’acord: “Doncs, miri, nosaltres ara tornem a Rupit; direm a en Salvi, que és el paleta, que ens marqui els fonaments per poder prendre la mida exacta per al cable.”

» A Rupit, en Salvi va fer tot el replantejament. Vam amidar d’una banda a l’altra, tenint en compte en bombat que faria el cable; en fi, tot el que s’esqueia. Vam tornar a Barcelona per encarregar el cable, i també vam anar al carrer Sepúlveda a trobar drapaires. Aquests ens van vendre uns angles que tenien i ferro rodó. Aleshores, en els magatzems, de ferro no se’n trobava; i si n’hi havia era molt car i, és clar, nosaltres miràvem de fer-ho lo més acomodo possible. Quan vam tenir els cables fets, en Salvi ja va fer els pilars. Bueno, a llavors varen passar uns dies, gairebé un mes. I la gent en observar un cert retard ja començava a desconfiar: “Cony, deien que volien fer un pont penjat; això sí que quedarà ben penjat”. Però, bé, el dia que vam rebre l’avís de què ja podíem anar a buscar el cable, que el cable ja estava fet, i que s’havia de pagar a l’avançada, i que si pagàvem per mitjà d’un banc que ja ho podíem fer. I, sí, sí, en Pere ja va pagar el cable, i portem el cable, i, vinga, una part ja estava a punt; però llavors faltaven les fustes, i en Pere em va suggerir: “Les fustes hauries de mirar que te les donin”. I, bueno, vaig anar a trobar a l’amo de Corriol, vaig anar a trobar l’amo de la Sala… I el de Corriol em feia anar a trobar l’amo de la Sala; el de la Sala deia que no en tenia perquè els hi havia tallat els rojos… ,i em feia anar al Soler; el del Soler deia que no en tenia cap, que anés al Perer; i, bueno, així anaven passant els dies; i no hi havia manera. Fins que, doncs, finalment, fet una mica aixís, fet una mica sense permís i amb permís, vam fer tallar els arbres, i vam serrar, i hi hagué una mica d’enrenou amb el procurador de la Sala, que dèiem que no teníem permís. Però, bé, això, ja és un assumpte que és millor no explicar-lo. I vam fer el Pont Penjat. A últims de novembre de 1945, vàrem inaugurar el pont que, al principi, a la gent, no els agradava de passar-hi; inclús hi havia alguna dona que, si hi passava, hi passava de quatre grapes.

Pont Penjat, Rupit
Fotografia antiga del pont penjat de Rupit

» Jo no sé si en Pere va cobrar el material o si no el va cobrar, però em sembla que no, perquè remenant papers, d’ençà que ell és mort, jo no he trobat cap rebut, allà a casa, que són de factures de can Riviere. Si li haguessin pagat, em sembla que aquests rebuts no els hauria pas tingut. Però, bé, ell va estar satisfet perquè va veure feta, doncs, una cosa que ell en va ser el projectista, l’enginyer i el constructor. Això sí, va ser ajudat per en Quim Marsal, que era el fondista; per en Salvi Vila, que era el paleta, i per algun manobre; en Pepet de can Meliton, en Gorgals, i encara algun altre que no sé, no sé quins eren perquè fa tant temps que no me’n recordo.

» El turisme, si no passa el pont quan arriba a Rupit, ho considera gairebé un pecat. Si ara s’hagués de tornar a fer el pont, avui, doncs, el faríem d’una altra manera. L’hauríem fet més alt; però, és clar, és que aleshores disposàvem de tants poc cèntims; el pressupost era baix.

» I ara (l’any 1993) el que realment colpeix és veure’l de la manera que està, que fa llàstima de veure un pont que està mig desmuntat; inclús hi ha abraçadores que són fluixes. El fet de veure que no es repara, per a mi, això em sap molt greu. Una obra que la vam fer amb molta estima i que es trobi així d’abandonada… I és un punt on hi passa molta gent… I esperaran que s’hi faci mal algú; llavors ningú en voldrà tenir la culpa. Jo no crec que el pont caigui. Està molt malament; caure no caurà pas, perquè per caure haurien de passar coses molt estranyes, però fers-hi mal, sí”.

Notes:

– El pont penjat va ser reconstruït totalment el 1994.

– Aquest article ha estat publicat a la revista Els Cingles de Collsacabra, núm. 68.

Xavier Crosas Casacuberta

LLINDES AMB MARQUES I ESCRIPTURES D’ALGUNES CASES DE RUPIT

A tot el municipi de Rupit, la pedra hi és predominant per totes bandes en la forma de roques, penyals, quers, còdols o codines. I per això, en tots els seus edificis, sense excepció, la pedra picada, les dovelles i els carreus, hi és present formant portals i finestres, llindes i escuts, cantells i marxapeus, columnes i barbacanes.

Oferim aquí una mostra d’aquestes llindes amb marques i escriptures d’algunes cases de Rupit que es poden veure per tots els carrers i places de la població.

 

Les dues primeres lletres d’aquest anagrama pertanyen al mot Jesús escrit en alfabet grec (Iésous), i la essa final de la inicial del mot llatí Soter , que vol dir “salvador”. El traç superior s’interpreta com el signe de l’Esperit Sant. Aquest marca es va crear a finals de l’Edat Mitjana.

Localització:  Can Jaume (finestra) i Can Meliton.

Can Jaume de Rupit (finestra)

 

Monograma de Jesús combinat amb el signe de la creu.

Localització:  Can Pastoric,Can Rovira i Can Jaume (finestra).


 

 

És una forma del monograma de Crist, que era molt habitual a l’inici del cristianisme. Són les lletres gregues I (la iota) i la X (la qui) entrecreuades.

I –  Iésous (Jesús)

X – Khristós (l’Ungit)

Localització:  Can Jaume (en una finestra) i Can Meliton.

Can Jaume (finestra)

 

 

Les dues primeres lletres d’aquest anagrama pertanyen al mot Jesús escrit en alfabet grec (Iésous), i la essa final de la inicial del mot llatí Soter , que vol dir “salvador”. A la part inferior, hi ha gravat  també el record de la passió i creu de Crist amb la representació dels tres claus de la creu.

Localització:  Can Salut, Can  Ton i Can Pau Xic.

Can Pau Xic, Can Salut i Can Ton

 

 

El costum de gravar les inscripcions en llatí era força habitual quan hi havia alguna persona que el sabia. Aquesta inscripció, tal com la veiem, està incompleta. Al poble de Santa Pau, a la llinda de can Piu, llegim la inscripció següent:

NON HABEMVS HIC DOMVM PERMA-
NENTEM SED  FVTVRAM INQVIRIM-
VS    + S.P. 1308 C +

No tenim pas en aquest lloc una casa permanent, [sinó que mirem de trobar-ne una altra en el futur].

Localització:  Can Xumetra (en una finestra).

Can Xumetra (finestra)

 

 

La primera llegenda diu el següent:  Es una pret sante. (sic)

Es tracta d’una inscripció en català carregada d’incorreccions ortogràfiques. I el gravador picapedrer es va prendre la llibertat de marcar una N doble.

A la segona inscripció es llegeix: Raval diví.

I, a la part inferior, l’anagrama símbol de Jesús presenta la vocal grega eta en minúscula, fet molt poc habitual.

Localització:  Paret de l’Hostal Estrella, a la banda del carrer de l’església.

Paret de l’Hostal Estrella

 

 

En la llinda següent, corresponent a l’antiga casa de l’Apotecari del poble (s.XVII), consta aquesta inscripció: “IESUS MARIA. ALTISSIMUS CREAVIT DE TERRA MEDICAMENTA, ET VIR PRUDENS NON ABHORREBIT ILLA. STEPHANVS BEGVERIE 1688. “ Déu de la terra, va crear els medicaments, i l’home pruedent no els avorrirà- Esteve Beguerie. 1688”

Localització: Cal Mestre (antigament Ca l’Apotecari) Carrer Manyà, 1

Cal Mestre de Rupit

 

 

A l’extrem meridional de Rupit i tancant el carrer Palau, s’aixeca la mansió senyorial del Soler, antic palau notarial, molt vinculat a les activitats de la vila des dels inicis del segle XVII. La fotografia següent reprodueix fidelment les dovelles del portal principal i el bonic escut, en el qual es llegeix la data i el nom: Soler 1603, i es veu perfectament dibuixat un sol, símbol del palau dels Soler.

Localització: Can Xumetra

Portal de Can Xumetra
Escut del Palau Notarial de Rupit

RUPIT, PLAÇA DEL BISBE FONT

La plaça del Bisbe Font, amb tendes i fonda. Apareix al fons esquerre, de biaix, el campanar, sota la primera casa del carrer del Fossar. La plaça del Bisbe Font ha estat ampliada i té un edifici nou, que, naturalment, no hi lliga. Va bé per girar els cotxes, aquesta placeta, que només té una entrada i una sortida bifurcada. Continuem per la dreta: carrer de l’Església, amb el temple a l’esquerra, com si s’aboqués damunt les lloses. (A Rupit tot sembla que hagi de caure’ns al damunt, i roca, roca per tot arreu, lloses esmolades, graons naturals, carrers sobre roca, confosos els paviments amb els llindars i l’escàs, rar, marxapeu.) Petites tendes al carrer de l’Església, en les quals venen de tot, i ja se sap, espardenyes, porrons, records de Rupit amb les inevitables faltes d’ortografia en les inscripcions, i pintoresques converses darrera el taulell. ¿I els aparadors? (¿Qui no s’ha fixat en el que és un aparador en aquests pobles? ¿I les postals picades d’insectes i menjades pel sol? A les botigues hi ha fresca i sigui al temps que vulgui l’aire de l’interior contrasta vivament amb el de fora (no com a ciutat on tot es dilueix, tot benzineja o tot perfuma). Hi ha alguna fonda, s’hi menja bé i les olors són sanes. Passada l’església i una casa amb dos balcons de fusta, es desemboca a la plaça, la plaça pròpiament dita, amb la casa del forner a la dreta, l’única nova. La plaça té dues porcions: la primera amb una font al mig que sembla un motlle per a pastissos de crocant, amb incrustacions i tot. A l’esquerra la plaça forma un quadrat amb barana sobre el camí que porta a la riera, amb vista a la vall, damunt els horts i la part baixa. A la dreta hi ha l’Ajuntament amb finestra gòtica, i l’escola als baixos. L’antiga presó, amb finestró al carrer, és al fons. En aquest sector de la plaça s’hi solen estendre les veles que cobreixen els balls i els concerts de festa major, per Sant Miquel Arcàngel. […]

Tornem a Rupit lentament. El poble es presenta, des de baix, com una fortalesa. Si és cap al tard i comencen a encendre’s els llums, tot el massís que suporta les cases pren la configuració d’unes muralles. La remor de l’aigua s’esquitlla pertot arreu. Aigua i pedra, permanència i fluïdesa, és a dir, herència i transmissió. Sol entre la multitud daurada del seu retaule, s’ho mira tot, tendre i terrible, sant Miquel Arcàngel.

[JOAN TRIADÚ*. El Collsacabra. BCN. Ed. Proa.  pàgs.  63-64 i 67]

alt

 

(*) Joan Triadú feia estades a Cantonigròs i dedicà aquest text a la Plaça Bisbe Font (plaça de Ca l’Ample) en el seu llibre sobre El Collsacabra, una peça cabdal de la narrativa catalana de postguerra.

[+] Font de l’article: Endrets.cat

L’ADOBACOSSIS DE RUPIT

L’ADOBACOSSIS*

Abans passaven pels pobles uns homes pobres que els deien adobacossis1. Aquests arreglaven una palangana, una paella, una galleda, un orinal, vaja, totes aquestes coses. Bé, en va passar un, d’adobacossis, i va anar a la rectoria. Allí hi trobà la majordoma, la Roseta: “Mestressa, no teniu pas res per arreglar?” (Era una home afrancesat, aquest.) Ella que li diu: “Sí que en tinc: els hostiers2 no em van pas gaire bé. Ja us els portaré”. Ella els hi va voler portar. I sí, sí, els hi va a buscar, la Roseta: “Què, es poden arreglar?” L’home li assegurà: “Sí, sí”. “I quant me’n fareu pagar?”, va preguntar la majordoma. “Això, cinc rals, cinc rals”, va afirmar l’home. Però ella li digué: “Coi! Això és molt car, eh?”  Però quedaran bé?” L’home va declarar: “Sí, i tant. Me’ls proveu, me’ls proveu, i si no us van bé, no me’ls pagueu els cinc rals”. “Doncs, vinga, arreglem-los”,  exhortà la dona. Aquell home va marxar i la Roseta se’n va tornar cap a dalt, i encara no era dalt que aquell home ja va tornar a picar a la porta, i li va dir:  “Ja estan arreglats!”.  “Ah, sí? Renoi! Ja hi haurem fet bona feina!, encara no hi heu estat ni dos minuts”. “Proveu-los, dona, proveu-los. I si no us van bé, no me pagueu”, va fer l’adobacossis. I, sí, sí, la Roseta va a buscar una plata de pa del cel i va per fer les formes petites, les d’anar a combregar. “Sí, sí que va bé. No hi havien pas anat mai  tant de bé”. I va afegir:  “Però, oh!, no us els vull Pas pagar, sis rals. Encara no hi heu estat ni dos minuts, i haver de pagar-ne sis rals, no, això no, de cap manera!”. I aquell home va exclamar:  “Oh!  ¿I l’habilité, senyerr, i l’habilité?” La majordoma li va contestar: “Jo no en tinc de fer res de l’habilité”. Però a aquell home no el treien de l’habilité. Amb aquestes, va sortir en Gaspar, el rector, en sentir aquella discussió una mica alta. I va sortir: “¿Què passa?, ¿què són aquests crits?”.  “Oh, aquest home. Ja sap que els hostiers no anaven bé; no tallaven les formes bé. Jo li he dit si es podien arreglar, i m’ha dit que sí, i li dic: ¿i quant me’n fareu pagar?, i m’ha dit cinc rals, i jo no sé pas que s’hi ha remenat. Però el fet és que, encara no he tingut temps de pujar a dalt, els hostiers ja han estat arreglats. I ara l’individu vol cobrar els cinc rals. ¿Què li sembla?” (Mentre l’adobacossis no para de citar l’habilité.) En això, el rector va sentenciar: “Sí, sí. Aquest home té molta raó. Tu no n’has pas de fer res de si n’hi ha estat molt, ni si n’hi ha estat poc. ¿Com heu quedat?, ¿cinc rals?, ¿van bé, els hostiers?, ¿els has provat?”.  “Sí, van molt bé”, va contestar la Roseta. “Va, doncs, paga-li els cinc rals, que tu no n’has de fer re si hi ha estat molt o hi ha estat poc”, va manar el rector. I sí, sí, la Roseta va pagar els cinc rals. I aquell home va agafar la caixa de les eines i va marxar. Mentre encara se sentia un balbuceig confús de l’home: “C’est l’habilité, c’est l’habilité”.

  1. adobacossis: persona que té per ofici adobar cossis, gibrells i altres atuells de terrissa.
  2. hostiers: motlle de fer hòsties.
*  És una narració d’en Francesc Rovira i Gallifa (març, 1990). L’he transcrita literalment i amb molta cura. He mirat de ser molt fidel al text oral, amb les entonacions, les exclamacions, els anacoluts, els coixins fonètics i tot un seguit d’expressions que són habituals de la llengua parlada.

Xavier  Crosas