RUPIT, PLAÇA DEL BISBE FONT

La plaça del Bisbe Font, amb tendes i fonda. Apareix al fons esquerre, de biaix, el campanar, sota la primera casa del carrer del Fossar. La plaça del Bisbe Font ha estat ampliada i té un edifici nou, que, naturalment, no hi lliga. Va bé per girar els cotxes, aquesta placeta, que només té una entrada i una sortida bifurcada. Continuem per la dreta: carrer de l’Església, amb el temple a l’esquerra, com si s’aboqués damunt les lloses. (A Rupit tot sembla que hagi de caure’ns al damunt, i roca, roca per tot arreu, lloses esmolades, graons naturals, carrers sobre roca, confosos els paviments amb els llindars i l’escàs, rar, marxapeu.) Petites tendes al carrer de l’Església, en les quals venen de tot, i ja se sap, espardenyes, porrons, records de Rupit amb les inevitables faltes d’ortografia en les inscripcions, i pintoresques converses darrera el taulell. ¿I els aparadors? (¿Qui no s’ha fixat en el que és un aparador en aquests pobles? ¿I les postals picades d’insectes i menjades pel sol? A les botigues hi ha fresca i sigui al temps que vulgui l’aire de l’interior contrasta vivament amb el de fora (no com a ciutat on tot es dilueix, tot benzineja o tot perfuma). Hi ha alguna fonda, s’hi menja bé i les olors són sanes. Passada l’església i una casa amb dos balcons de fusta, es desemboca a la plaça, la plaça pròpiament dita, amb la casa del forner a la dreta, l’única nova. La plaça té dues porcions: la primera amb una font al mig que sembla un motlle per a pastissos de crocant, amb incrustacions i tot. A l’esquerra la plaça forma un quadrat amb barana sobre el camí que porta a la riera, amb vista a la vall, damunt els horts i la part baixa. A la dreta hi ha l’Ajuntament amb finestra gòtica, i l’escola als baixos. L’antiga presó, amb finestró al carrer, és al fons. En aquest sector de la plaça s’hi solen estendre les veles que cobreixen els balls i els concerts de festa major, per Sant Miquel Arcàngel. […]

Tornem a Rupit lentament. El poble es presenta, des de baix, com una fortalesa. Si és cap al tard i comencen a encendre’s els llums, tot el massís que suporta les cases pren la configuració d’unes muralles. La remor de l’aigua s’esquitlla pertot arreu. Aigua i pedra, permanència i fluïdesa, és a dir, herència i transmissió. Sol entre la multitud daurada del seu retaule, s’ho mira tot, tendre i terrible, sant Miquel Arcàngel.

[JOAN TRIADÚ*. El Collsacabra. BCN. Ed. Proa.  pàgs.  63-64 i 67]

alt

 

(*) Joan Triadú feia estades a Cantonigròs i dedicà aquest text a la Plaça Bisbe Font (plaça de Ca l’Ample) en el seu llibre sobre El Collsacabra, una peça cabdal de la narrativa catalana de postguerra.

[+] Font de l’article: Endrets.cat

RUPIT. POEMA

Rupit

Fill del cingle, vell, petit, un poble, un poblet:
Rupit.

Un cinturó de riera
empedrat amb roques blanques,
quatre cases, un vell pont
i, en un raconet, la font
amb un cel folrat de branques.
Un crit de teules vermelles
damunt dels rocams corcats,
humitat a les clivelles,
heures negres als forats
i l’aigua que boc, lleugera,
com si portés un cabrit,
com si portés, la riera,
l’entranya del vell petit,
del vell poblet,
de Rupit…

alt

Autor: Punsola i Vallespí, Josep
Obra: 
Obra poètica completa [Josep Punsola] (p. 256-257)
Indret: 
Des d’un dels extrems de la passarel·la penjant
Municipi: 
Rupit i Pruit
Comarca: 
Osona

El poble de Rupit està situat en el centre del Collsacabra. La majoria de cases són dels segles XVI I XVII, que li donen un ambient rústic molt singular. De fa anys s’ha convertit en centre d’atracció, primer d’excursionistes, d’entre els quals cal destacar Josep Punsola (Mataró, 1913-1949) que li dedicà un poema el 1947 i, d’ençà les últimes dècades, de turisme cultural.

[+] Font de l’article: Endrets.cat

HIVERN A PRUIT

HIVERN  A  PRUIT

Les rouredes envolten la silueta

esvelta del simpàtic campanar,

que surt d’entre el brancam airosa i feta

guaita, sentinella i guardià.

 

Qualsevulla de les valls és una pleta,

on pastura, calmós, el bestiar;

Cada mas és fogar de vida quieta,

cada font, un indret on reposar.

 

A l’hivern la roureda es ben despulla

i pren un to quasi trist, com de descuit.

Més ençà i més enllà i onsevulla,

sembla com si els ocells haguessin fuit,

els animals esmolen la peülla,

pasturant per quedar amb el ventre buit.

Mn. Enric Bahí i Regincós, poeta i rector durant gairebé trenta anys de la parròquia d’Amer

ANTÒNIA PARRACAIRE [Personatges de Rupit]

DIUEN QUE L’ANTÒNIA  PARRACAIRE…

D’entre la infinitat de persones que vaig conèixer quan jo era un infant, la memòria m’ha conservat el record d’una dona que em feia espant de veure-la.

L’Antònia, que passa per bruixa, viu sola i és de poc tracte. Va espellingada. Té un cap com un fregall i una cara d’arrugues abundants. Porta sempre un tou de roba de por. Les cames primes i les dents, grogues i corcades. Ningú no sap d’on va venir ni on ha nascut, però el seu deix del parlar de Lleida la delata. Passa una  gran misèria. Amb un cul de sac  a l’esquena, va de porta en porta demanant una caritat per amor de Déu i viu també de fer cria de quatre conillots en una cort fosca i plena de teranyines. No se sap que aquesta dona hagi tingut mai home; explica, però, que fa molt temps que se li ha mort l’home, que feia de parracaire, que la va abandonar i que se’n va anar a morir en un peu de paller a la plana de Vic.

Gaudeix del benefici d’aixoplugar-se en un casinyot mig enrunat, petit i insignificant, part de dalt del poble. Com que als hiverns hi fa una gelor terrible, un veí caritatiu li va restaurar la teulada.

Diuen que l’Antònia Parracaire és boja; també es mostra esquerpa, geniüda i misteriosa. Sempre està rondinant entre dents. És l’espantall de la mainada del poble. Passar davant la porta d’aquest casot els fa basarda. A entrada de fosc, la canalla, presa d’una estranya emoció, espia la vella; i escolta rere la porta, amb totes les seves orelles, fressa de veus i riallades, una xerrera llarga i solitària amb els seus conills. I en fugen corrents després de trucar-li la porta amb un roc. “Reïra de Déu!, collons!”, els escridassa enèrgicament del fons estant de la casa.

Al matí torna del pla de Corriol, caminant corbada i a poc a poc pel pes d’un enorme feix de llenya seca damunt les espatlles, o de les feixes amb l’herba olorosa per al conillam en una cistella plena. I talla la llenya a cops de destral tot renegant com una condemnada. De part de vespre, després d’haver enllestit la feina, revifa un foc de llenya verda al fons de la cuina. Té els seu culte propi en el moment de la pregària:  amb un llumet groc i apagat, adora els seus déus i els ofrena herbes màgiques i beuratges poderosos.

IMG_6151 (1).jpg

Un dia emmalalteix greument i es queda al llit. La casota, tancada i barrada. Hi acudeixen el metge, el batlle i el senyor rector. La troben malalta, trista i ensopida. Més tard, les veïnes li treuen aquell bell tou de robes, la despullen i la renten i pentinen. Mai li falta el caldo de gallina i l’assistència. Ha perdut la força. “No sé què tinc, que el diable se m’emporti”, els diu.  Pobresa i brutícia enmig de parracs. Vint-i-quatre hores després, amb el cap baix i la mirada dura, se l’enduen a una casa d’acollida de Vic. Amb el cap baix i la mirada dura, ella dóna una ullada última al poble que deixa enrere. Amb el cap baix i la mirada dura, dues llàgrimes cauen dels ulls de la pobra dona.

Xavier Crosas